Els animals s'expliquen com bonament poden

El lleó



-Sóc un rei que només sua
d'aquella amagada por
de trepitjar-se la cua.

El be



-Quina cosa em passa a mi!
Em diuen "Be", i és la sola
paraula que jo els sé dir.

El mosquit



-Contra els que volen artistes,
però els voldrien de franc,
fet el meu poquet de música
prenc una gota se sang.

La rata



-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut,
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

                                                                          Josep Carner

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

                                                   
                                                      Joan Maragall

El pi de formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Jacint Verdaguer-Los dos campanars 

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,

Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

aqueixes valls de salms i melodies

la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,

escola de l'amor de Jesucrist?

On és, oh soledat!, lo teu salteri?

On tos rengles de monjos, presbiteri,

que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?

La celda abacial del gran Garí?

On és de Romualdo l'oratori,

los palis i retaules, l'ori evori

que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;

los himnes sants en l'arpa s'adormiren,

la rosa s'esfullà com lo roser;

com verderoles que en llur niu moriren

quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,

del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apagà sa llàntia, com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;

semblen garrics los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la teva entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria;

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada

sols minaires i llauradors:

diu que torna a son arbre la niuada,

mes ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que ens deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí mes capelles en estables,

i desniuats los àngels pels diables

en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heurera conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

A la pàtria

A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del jueu

e almig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare e de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d'arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella

si el cant dels trobadors no sona en mon orella

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

e veig del Llobregat la platja serpentina

que, fora de cantar en llengua llemosina

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

la llengua d'aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l'accent natiu, no plora

que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora

ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,

en llemosí li parl' que llengua altra no sent,

e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria;

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, i a la posteritat.
                                                                          

                                                                                           BONAVENTURA CARLES ARIBAU